Només puc parlar de la meva metàfora, de la de ningú més.

 

Les sensacions de dolor en el cos, l'addicció, la vergonya per no saber-ne més, la solitud, la por, la íntima relació amb la naturalesa i el Silenci, han estat els meus veritables mestres espirituals, m'han ajudat a veure l'altra cara del mateix somni. El que més es rebutja és el que més ens sotmet. Tot ha de sortir a la llum de la Presència. Al acceptar-ho tot tal com es va presentant, de manera íntima i plena, l'alquimista interior va despertant i et fa veure la Vida impersonal tal com és realment, res a veure a com la ment personal la veu i la imagina.

 

El pitjor llop ferotge que un es troba en els camins dels boscos de la Vida, que menteix a la innocència apassionada per a què agafi el camí més llarg, com tal d'ell agafar el curt per a tenir temps de menjar-se la saviesa de l'experiència ja viscuda i la mateixa innocència enganyada, s'anomena: jo mateix; és l'ego pel qual un s'ha pres, que només la Consciència el pot transcendir per a posar-lo al servei del Ser. Normalment el pitjor llop de tots, es disfressa de xai, de bo, d'espiritual o de religiós, per això s'ha de tenir cura i estimar-se tal com un és, de manera íntima i plena, per a no deixar-se temptar per les falses aparences. El que veritablement compta és el Ser, no la falsa imatge. Si et veus a tu mateix com a Ser, l'ego que vol ser algú és vist d'immediat. La Vida no enten de persones bones o de persones dolentes, les deixa ser. Ser persona és la màscara del Ser. La realitat és que la Vida és Vida, no persona. Només puc parlar de la pròpia experiència, de la de ningú mes.

   

El món aparent no ha de canviar per res ni per ningú; l’únic que ha de canviar és la percepció de veure les coses, per veure-les tal com són realment. El do de veure i comprendre, de reconèixer a l'instant, és el màxim do al que es pot aspirar a la Vida. A través d'aquest do veus les virtuts, els dons i les gràcies de tot cor humà.

 

L'ésser humà té una joia tan brillant a l'interior, que el dia que la recupera se li dibuixa un somriure etern en el cor. A través d'ella veus que en aquest precís instant etern, sempre amb la visió de la Presència, hi ha l'amor incondicional estimant a tota la creació. Cap cor pot anticipar-se ni demorar-se en la seva pel·lícula d'amor a la Vida. No hi ha lliure elecció ni lliure albir. Tot està essent viscut per la mateixa energia i per a la mateixa finalitat, per a retornar a casa, a la Presència, des de la qual vius sense preses i sense cap pausa, des d'una dolça llibertat de com si decidissis, sabent que no estàs decidint mai res. 

 

El poder està en el Silenci, no en aquestes paraules ni en les de ningú, que per més que hagin emergit del Silenci inherent a tota forma de vida que hi ha, no són la veritat, només apunten i assenyalen vers la veritat. Cal saber anar més enllà de la paraula, perquè per més sagrades que siguin, no ens defineixen. Les paraules, inclús les lúcides, confonen i alhora enfosqueixen la consciència, no ens permeten veure la bellesa insuperable del nostre veritable amor etern. 

 

Malgrat tota acció sigui un Sí rotund a la Vida, sigui abans de tot pensament i de tota paraula, per a la comprensió intel·lectual és convenient emprar paraules planeres, simples i humils, perquè s'han posat tantes paraules a totes les formes de vida que hi ha, que se li fa difícil a la Consciència que s'ha de fer conscient de sí mateixa, veure que el Poder està en el Silenci, no en la paraula. Creure o imaginar que la paraula té més poder que el Silenci que és la font de totes les coses, és profundíssima ignorància. Sense el Silenci res seria, res es mouria ni canviaria. La intel·ligència divina sempre jugarà amb les paraules que son de ningú, al joc de semblar ser dos, però només hi ha Ser, mai dos o multitud. Tot i tothom és el Ser Ú, i cada ú és el Ser Ú. El que si hi ha milions de somnis o metàfores i cadascuna d'elles serveix per a recolzar el despertar de la Consciència. Despertar és adonar-se'n de què la Vida, des de sempre i per sempre, ja està desperta. Som la Vida, Res i Tot.

 

La comprensió lúcida l'has de trobar per tu mateix, en el si mateix, si succeeix i quan et sentis preparat, almenys la paraula lúcida fa bona companyia, tot i que també s'ha de perdre perquè el Ser és el Silenci del qual brolla l'Amor, no és un univers de paraules. Discutir per defensar un personatge que, en realitat, no existeix, que només és una creació de la ment humana, és inútil, es un desgast d'energia vital, porta conflictes, violències i guerres. Estem vius per a fer més humana la humanitat, no per a mantenir-nos en la cresta d'una ona que no veu que està unida al vast Oceà del Ser, i si no sabem com fer-ho, es comença i s'acaba en el sí mateix, perquè cada vida conté tota la Vida. Si sobra temps i ganes, i neix de fer-ho  pots sortir a expandir l'amor, sense cap responsabilitat ni obligació. 

 

Sap més un nen o un cor humil, del miracle de la Vida, que un adult que s'ha deixat adulterar, enlluernar i hipnotitzar per les paraules populars. L'Amor silenciós i indefinible viu i resideix en el cor, no en el cap. S'ha de perdre tot, per a recuperar-ho tot.

 

De cap de les maneres som el que diem o creiem ser, som molt més il·limitats, no comencem ni acabem en el cos, però això ja ho veurà aquell cor que accepti la pròpia invitació. Si es rebutja, no passa res, d'altres cors seràn cridats i l'acceptaran. La Vida ja ens regala les eines que es fan servir per a redescobrir la veritable naturalesa eterna. Quan s'accepta la pròpia invitació, ja no s'ha d'acceptar la de ningú més.

 

Deixar el món que a tots se'ns infiltra dins la Consciència, en pau, tal com està, en mans del Poder que el va crear, per a estimar-se un mateix completament i redescobrir-se, és l'acte d'amor més gran.

 

El màxim respecte que es pot oferir als cors que més estimem és: Silenci. 

 

Gràcies !  

 

__________________

 

Sólo puedo hablar de mi metáfora, de la nadie más.

 

Las sensaciones de dolor en el cuerpo, la adicción, la vergüenza por no saber más, la soledad, el miedo, la íntima relación con la naturaleza y el Silencio, han sido mis verdaderos maestros espirituales, me han ayudado a ver la otra cara del mismo sueño. Lo que más se rechaza es lo que más nos somete. Todo debe salir a la luz de la Presencia. Al aceptarlo todo tal como se va presentando, de manera íntima y plena, el alquimista interior va despertando y te hace ver la Vida impersonal tal como es realmente, nada que ver a cómo la mente personal la ve y la imagina. 

 

El peor lobo feroz que uno se encuentra en los caminos de los bosques de la Vida, que miente a la inocencia apasionada para que coja el camino más largo, como tal de él tomar el corto para tener tiempo de comerse la sabiduría de la experiencia ya vivida, se llama: yo mismo; es el ego por el cual uno se ha tomado, que sólo la Consciencia lo puede trascender para ponerlo al Servicio del Ser. Normalmente el peor lobo de todos, se disfraza de cordero, de bueno, de espiritual o de religioso, por eso uno debe tener precaución y amarse tal como es, de manera íntima y plena, para no dejarse tentar por las falsas apariencias. Lo que verdaderamente cuenta es el Ser, no la falsa imagen. Si te ves a tu mismo como Ser, el ego que quiere ser alguien es visto a la legua. La Vida no entiende de personas buenas o de personas malas, las deja ser. Ser persona es la máscara del Ser. La realidad es que la Vida es Vida, no persona.  Sólo puedo hablar de la propia experiencia, de la de nadie más. 

 

El mundo aparente no debe cambiar por nada ni por nadie; lo único que debe cambiar es la percepción de ver las cosas, para verlas tal como son realmente. El don de ver y comprender, de reconocer al instante, es el máximo don al que se puede aspirar en la Vida. A través de ese don ves las virtudes, los dones y las gracias de todo corazón humano. 

 

El ser humano tiene una joya tan brillante en su interior, que el día que la recupera se le dibuja una sonrisa eterna en el corazón. A través de ella ves que en ese preciso instante eterno, siempre con la visión de la Presencia, existe el amor incondicional amando a toda creación. Ningún corazón puede anticiparse ni demorarse en su película de amor a la Vida. No hay libre elección ni libre albedrío. Todo está siendo vivido por la misma inteligencia y para la misma finalidad, para regresar a casa, a la Presencia, desde la cual vives sin prisas pero sin pausa en lo desconocido del Ser, desde una dulce libertad de como si decidieras, sabiendo que no estás decidiendo nunca nada. 

  

El poder está en el Silencio, no en estas palabras ni en las de nadie, que por más que hayan emergido del Silencio inherente a toda forma de vida que hay, no son la verdad, sólo apuntan y señalan hacia la verdad. Es necesario saber ir más allá de la palabra, porque por más sagradas que sean, no nos definen. Las palabras, incluso las lúcidas, confunden y al mismo tiempo oscurecen la conciencia, no nos permiten ver la belleza insuperable de nuestro verdadero amor eterno.

 

A pesar de que toda acción sea un Sí rotundo a la Vida, sea antes de todo pensamiento y de toda palabra, para la comprensión intelectual es conveniente utilizar palabras sencillas, simples y humildes, porque se han puesto tantas palabras a todas las formas de vida que hay, que se le hace difícil a la Conciencia que debe hacerse consciente de sí misma, ver que el Poder está en el Silencio, no en la palabra. Creer o imaginar que la palabra tiene más poder que el Silencio que es la fuente de todas las cosas, es profundísima ignorancia. Sin el Silencio nada sería, nada se movería ni cambiaría. La inteligencia divina siempre jugará con las palabras que son de nadie, al juego de parecer ser dos, pero sólo hay Ser, nunca hay dos o multitud. Todo y todos es el Ser Uno y cada uno es el Ser Uno. Lo que si hay millones de sueños o metáforas y cada una sirve de apoyo para el despertar de la Consciencia. Despertar es darse cuenta de que la Vida, desde siempre y para siempre, ya está despierta. Somos la Vida, La Nada y el Todo.

 

La comprensión lúcida debes encontrarla por ti mismo, en el sí mismo, si sucede y cuando te sientas preparado, al menos la palabra lúcida hace buena compañía, que también debe perderse porque el Ser es Silencioso y es puro Amor, no es un universo de palabras. Discutir para defender a un personaje que, en realidad, no existe, que sólo es una creación de la mente humana, es inútil, es un desgaste de energía vital, trae conflictos, violencias y guerras. Estamos vivos para hacer más humana la humanidad, no para mantenernos en la cresta de una ola que no ve que está unida al vasto Océano del Ser, y si no sabemos cómo hacerlo, se comienza y se termina en el sí mismo, porque cada vida contiene toda la Vida. Si sobra tiempo y ganas, y nace de hacerlo, puedes salir a expandir el amor, sin responsabilidad ni obligación alguna.

 

Sabe más un niño o un corazón humilde, del milagro de la Vida, que un adulto que se haya dejado adulterar, hipnotizar o encandilar por las palabras populares. El amor silencioso e indefinible vive y reside en el corazón, no en la cabeza. Hay que perderlo todo, para recuperarlo todo.

 

De ninguna de las maneras somos lo que decimos o creemos ser, somos mucho más ilimitados, no empezamos ni acabamos en el cuerpo, pero eso ya lo verá aquel corazón que haya aceptado la propia invitación. Si se rechaza, no ocurre nada, otros corazones que serán llamados, la aceptarán. La Vida ya nos regala las herramientas que más se precisan para redescubrir la verdadera naturaleza eterna. Cuando se acepta la propia invitación, ya no puedes aceptar la de nadie más.

 

Dejar el mundo que a todos se nos infiltra en la Consciencia, en paz, tal como està, en manos del Poder que lo creó, para amarse completamente uno mismo y redescubrirse, es el acto de amor más grande.

 

El máximo respecto que se les puede ofrecer a los corazones que más amamos es: Silencio.

 

¡Gracias!