Si em deixo impressionar i hipnotitzar pel fascinant espectacle exterior, per tot el que em van dir i molt innocentment em vaig creure i em vaig fer meu, crec veure però no veig res. La visió il·limitada que realment veu roman immutable en el centre del Ser.
La nit és com la ignorància divina. El Sol mai deixa de brillar. El veuràs o no el veuràs segons la rotació de la terra, però sempre brilla. La llum radiant del nostre estimat Ser, mai deixa de brillar, la veuràs o no la veuràs, segons la roda eterna d'ignorància que s'hagi adoptat.
Ningú s'hauria d'avergonyir per no saber-ne més, per ser vulnerable i sensible al tot; precisament el Ser ens fa brillar gràcies a reconèixer la pròpia foscor en el fur intern. En els nostres límits sagrats i personals, hi ha la perfecció absoluta impersonal.
Puc no estar gens d'acord en com t'expresses, pot incomodar-me, pot no agradar-me i vulnerar-me, inclús pot fer que m'allunyi, però sempre ho respectaré, pel simple fet de saber que el teu veritable Ser, es el meu mateix Ser.
L'únic esforç que un hauria de fer, és l'esforç d'anar en busca de la veritat, fins deixar de buscar, perquè si la veritat et rescata, s'acaba tot patiment i queda reemplaçat per l’amor pur.
Metàfora Zen:
Era un deixeble que li van parlar d'un mestre il·luminat. Així que va voler anar-lo a trobar.
Quan va arribar a casa del mestre i va trucar a la porta, aquest li va preguntar: -qui és? El deixeble va respondre: jo. El mestre va dir: No pots entrar, queda’t sol un any i torna. Així que el deixeble va obeir. Al cap d’un any de soledat, el deixeble va tornar, va trucar la porta i va escoltar: -qui és? Llavors va dir: Soc tu. El mestre, des de dins, li va contestar: Ja pots entrar, la porta està oberta.
Gràcies!!
___________________________
Si me dejo impresionar e hipnotizar por el fascinante espectáculo exterior, por todo lo que me dijeron y muy inocentemente creí y tomé como mío, creo ver pero no veo nada. La visión ilimitada que realmente ve permanece inmutable en el centro del Ser.
La noche es como la ignorancia divina. El Sol nunca deja de brillar. Lo verás o no lo verás según la rotación de la tierra, pero siempre brilla. La luz radiante de nuestro amado Ser nunca deja de brillar, la verás o no la verás, según la rueda eterna de ignorancia que la mente haya adoptado.
Nadie debería avergonzase por no saber más, por ser vulnerable y sensible al todo; precisamente el Ser nos hace brillar gracias a reconocer la propia oscuridad en el fuero interno. En nuestros límites sagrados y personales, hay la perfección absoluta impersonal.
Puedo no estar nada de acuerdo en cómo te expresas, puede incomodarme, puede vulnerarme, incluso puede hacer que me aleje, pero siempre lo respetaré, por el simple hecho de saber que tu verdadero Ser, es mi mismo Ser.
El único esfuerzo que uno debería hacer, es el esfuerzo de ir en busca de la verdad, hasta dejar de buscar, porque si la verdad lo rescata, se acaba todo sufrimiento, lo reemplaza el amor puro.
Metáfora Zen:
Era un discípulo que le hablaron de un maestro iluminado. Así que quiso ir a su encuentro. Cuando llegó a casa del maestro y llamó a la puerta, éste le preguntó: -¿quién es? El discípulo respondió: yo. El maestro sin abrirle la puerta dijo: No puedes entrar, quédate solo un año y regresa. Así que el discípulo obedeció. Al año, el discípulo regresó a casa del maestro y al llamar a la puerta escuchó: -¿quién es? entonces dijo: Soy tu. El maestro, desde dentro, contestó: Ya puedes entrar, la puerta está abierta.
¡Gracias!
