Tot afecta a tot.

 

Tot i tothom dona suport al despertar de la Consciència.

 

Tots, com persones, som molt ignorants davant el misteri de la Vida, i, encara que ignorem coses diferents, no s'hauria d'oblidar ni ignorar que la ignorància és el pitjor mal de la humanitat. El pitjor enemic s'anomena: jo mateix.

 

El altres no han de canviar, en absolut, per a què succeeixi el despertar de la Consciència, és més, l’únic que ha de canviar és la percepció de veure les coses, per veure-les tal com són realment, res a veure a com la ment les imagina.

 

La ment humana que porta segles inventant segles dins la roda eterna de l’Existència, viu molt confosa, perquè va confondre aquesta sensació tan vital que tots sentim en el cos, de ser Vida, res més que Vida, com la que podria sentir la forma gat,  ocell o gos, per jo tinc una vida en propietat, molt important, que me l’he de guanyar, treballant dur i vivint amb sacrifici i suor, i, si no surten les coses com s'imaginen, em passaré la Vida meditant, resant o pregant. Tot està bé perquè tot és la Unitat, però quan la Consciència desperta se n’adona que no hi ha mai ningú decidint res de res. No hi ha lliure albir ni lliure elecció per a canviar el canvi constant de la Vida impersonal. Cap persona pot governar, controlar, manipular o activar el desconegut del vast Ser infinit. Per això la Vida impersonal sempre ha estat i serà un misteri per a la ment humana, doncs per més que s'investigui per a interessos personals o per allargar la vida de l’eina corporal, mai podà comprendre intel·lectualment que ja som el que ja ÉS, i que no hi ha res a comprendre per ser el que ja És. Ningú hauria de passar la nit fosca de l'ànima o un calvari, per ser el que ja És. Aquesta comprensió inherent a tot i a tothom emergeix del Silenci, de la font de totes les coses, i no és més que saviesa de la Vida parlant a la saviesa de la Vida, perquè més enllà de l’estúpida creença i sensació de ser algú que té una vida en propietat, tal com ho inventa la ment, som la Vida, innocència natural, pura sensibilitat, el que més es busca i més s’anhela recordar.

 

Fins on jo sé i se’m permet compartir, la ment humana des dels inicis dels temps inventats, és la creadora de tots els problemes de la humanitat, que llavors no sap resoldre, d’aquí que el drama de la separació sigui etern i s'hereti de generació en generació. És com si una tortuga marina, se li regalés la llum per fer-se coneixedora de sí mateixa, a través de la seva experiència amb l’aigua, i la mantingués apagada tota l’existència per por a ser real, així viuria oblidant que està constantment nedant plàcidament bé dins el vast Oceà. Igual succeeix amb la ment humana per la qual ens prenem, no fa altra cosa que perseguir el que ja té al davant, posseint coses, conceptes, imatges i paraules pels seus beneficis personals, com tal de creure saber el que ningú sap; d’aquesta manera la consciència s’ofusca i es limita tant que no pot recordar que la veritable naturalesa és preciosa tal com És.

 

Jo, com individu o forma de vida, soc una diminutíssima i minúscula mota de pols flotant dins el vastíssim espai de l’Univers, però aquesta diminutíssima mota de pols, quan veu que no sap res, si es rendeix per a reclamar el dret innat, si se li concedeix, pot fondre’s amb l’Univers, així la consciència veu el tot, pot veure a través de la visió il·limitada del Ser, que és quan compren que no hi ha res a comprendre per ser, que només pateix i fa patir la ignorància. A la nostra veritable naturalesa no li succeeix mai res, roman plàcidament present, sense venir d'enlloc, sense marxar mai enlloc, roman en la immutable Presència, sense néixer i sense morir, veient succeir tots els successos que son de ningú. Només hi ha UNITAT, SER, una única intel·ligència que inventa multitud de somnis que semblen ser tots molt i molt reals, però en realitat no li succeeixen a ningú, no deixen de ser la metàfora de la Vida impersonal, que es necessita per a què la consciència pugui despertar del son profundament hipnòtic.

 

La Presència és acció, i en tota acció hi ha la polaritat negativa i la polaritat positiva. El bé no pot estar separat del mal, i a la inversa. L'Oceà no pot estar separat de la terra. L'infern o profunda ignorància, no pot estar separat del paradís o veritable naturalesa que és visió lúcida. L’alegria no pot estar separada de la tristesa. La nit no pot estar separada del dia. Una ona no pot estar separada de l'Oceà, és més, totes les ones, personatges, decorats, escenaris, pensaments, emocions, sensacions, es mouen en el vast Oceà del Ser. La sensació de ser persona no pot estar separada de la Vida impersonal. Els dolents no poden estar separats del bons, ni els justos dels pecadors. La metàfora de "la meva vida preconcebuda" no pot estar separada del Silenci etern. La fresa i la bogeria de la ment no pot estar separada de la calma i la pau del Ser;  i, no hi ha mai un tal jo o una tal persona decidint o fent res. Hi ha Ser, Unitat amb totes les coses, el Res apareixent com tot. 

 

Estem vius per acabar veient la igualtat en totes les coses i formes de vida que hi ha, la no separació i la no frontera. Les diferències, la separació i les fronteres només les inventa la ment humana per la qual ens prenem, però no som la ment, som molt més. Cadascú és el Ser Absolut, que viurà en la ment, donant suport al drama etern de la separació o viurà enamorat de la pròpia creació.

 

Allò que per a mi pot ser un bé, per a la resta d'humanitat pot ser el pitjor mal, i allò que per a mi pot ser un mal, per a la resta d'humanitat pot ser el major be, amb lo qual, quan la Coinsciència ho veu no es demana res, ni per mi, ni per ningú. Visc un dia cada dia com un regal, tal com es va desplegant en el desconegut del Ser, en el sempre aquí, en el sempre ara. Només es pot celebrar i agrair la Vida de manera íntima i plena. 

 

S'hauria de recordar que quan un resa, s'està resant a sí mateix, perquè més enllà del falç jo pel qual s'hagi pres, és el Ser eternament impersonal i atemporal, que ja es conscient de sí mateix, constantment. L'únic que s'hauria d'implorar és el dret innat per a l'alliberació de la ment.

 

La saviesa veu que soc Res. L'Amor Incondicional veu que soc totes les coses, i "la meva vida preconcebuda" s'ha entregat al Ser per a què en faci una comprensió atemporal, inherent a totes les formes de vida. L'intel·lecte no hi ha manera que pugui posseir ni comprendre el que queda escrit aquí. Aquestes paraules ressonaran, o no, en el Ser que ara llegeix, s'entenen per vibració, per intuïció o per ressonància. La Vida ja està desperta, la que no ho està, ni s'ho creu, és la ment humana per la qual ens penem, d'aquí que el drama de la humanitat sigui etern. Sempre estem vivint la Vida, (malgrat l'horitzontalitat del temps inventat del qual no en podem escapar fins que no ha culminat l'alliberació), des d'on ens succeeix el miracle sense fi, des de la verticalitat del Ser, des de l'amorosa Presència. 

 

Tot, des del més diminut detall, fins el més immens, és l'auto recordatori, un coneixement que es comparteix per amor a la Vida, sabent que no hi ha res a fer. El que ha de succeir, succeeix igual, amb o sense preses, amb o sense esforç, i el que no ha de succeir, no succeirà mai, ni amb pregaries, ni fent-se espiritual. La autèntica espiritualitat és veure que la Vida es viu a sí mateixa i es revela a sí mateixa constantment, tal com la veiem en la forma més natural de veure les coses. El més enllà al que s’ha d'arribar, és més enllà de la ment, o sigui en el més aquí, a la visió natural, eternament present i atemporal.

 

Madurar significa recuperar la innocència perduda, perquè més enllà de la consciència, hi ha quelcom més màgic i molt més meravellós, l'Amor Incondicional, l'autèntic amic, l'autèntic guia, l'autèntic mestre, l'autèntica llibertat.

 

La Vida és un sense sentit caòtic, absurd i alhora meravellós.

 

Gràcies a tot i a tothom.