Què o qui sóc realment? Aquesta és la pregunta bàsica i fonamental, la que s’hauria de formular tot ésser humà, en el fur intern, si vulgues sortir de la pròpia esclavitud. Mai hem estat mitja taronja, tal com el món de la imatge ens voldria fer imaginar. Som la totalitat, Res i Tot.

 

Quan veus claríssimament tot el que no ets, tot el que no saps de la vida preconcebuda i predestinada a viure, pots començar a relaxar-te i començar a pensar per a tu mateix. Acostar-se a la veritable naturalesa, fins fondre-t’hi, és la labor de la Vida, no de cap persona. Doncs la sensació de ser persona, de ser un tal jo que pot amb tot o que té lliure albir, és la trampa més mortal en la que et fa caure la ment humana. Ni la Ciència, malgrat els avenços espectaculars per a curar l’eina, si no assumeix la Unitat, de manera íntima i plena, pot curar el pitjor mal de la humanitat, la creença recalcitrant de ser un jo que sap el que ningú sap, que creu ser el que no és. Doncs creure ser algú és la idea més dolorosa, la que més costa d’alliberar.

 

Estem vius per a fer més humana la humanitat, per fer-nos coneixedors de la veritable naturalesa, i no s’aconsegueix amb la consciència ofegadíssima d’idees preconcebudes sobre el bé i el mal, que ha inventat la ment humana. S’ha d’implorar la visió lúcida per a saber veure de què va aquest joc intel·ligentíssim de semblar ser dos, de què va aquest sense sentit gegant de la Vida.

 

És molt menys ignorant aquell o aquella que ha vist lúcidament que no sap res de res, que veu claríssimament que no és ningú, que no en té ni idea del proper pas, que aquell intel·ligent que creu fermament saber de tot i molt, o pensi haver nascut ensenyat per alliçonar a la Vida Impersonal. Són perilloses totes aquelles persones que creuen que com persones algun dia ho aconseguiran o que imaginen que les seves idees preconcebudes sobre la Vida et poden ajudar. Mentre estàs en el teu despertar, quan més te n’allunyis, o més et facis el despistat, millor, perquè no t’ajudaran a pensar, t’ajudaran a caure, tot i que, indirectament, et facin veure la Unitat.

 

La Vida comença quan recuperes el dret innat, la forma natural de viure, que és quan veus les coses de l’existència tal com són realment, res a veure a com la ment les inventa o les imagina.

 

La ment per la qual ens prenem, ha d’esdevenir servidora teva, del Ser que tu ets, mai hauria de ser a la inversa. Ens fem esclaus de nosaltres mateixos quan cedim tot el poder a la ment, als altres, a la humiliació que ha de sentir el Ser a causa d’un tal món invertit que es va creant sol dins la Consciència, perquè l’inventa la ment.  El món real, mai et farà patir, mai, doncs amb visió lúcida per veure les coses tal com són, vas veient que aquest tal món que imagines allà afora, separat de la Consciència, no hi és.  

 

Les persones, com tal de no perdre el fals poder que creuen tenir, es refugien en les religions exteriors i en la falsa espiritualitat, o en el que sigui, utilitzant el nom de Deu envà, sense veure que el més espiritual del món és ser real, és veure l’art de la Vida impersonal en tot, l'Art del Silenci etern, que et fa enamorar de la bellesa quotidiana, d’aquells petits grans detalls, que per cert, són regals que només es poden agrair.

 

Religió ve de la paraula llatina relligar, de rellegir la pròpia pel·lícula, la cara més fosca, la que costa més d'assumir. S’han d’unir en matrimoni ambdues polaritats en el fur intern, la negativa amb la positiva, que tots tenim dins la Consciència, assumint la Unitat,  sinó no hi ha manera humana de ser una llum per a un mateix. I, no cal anar a cap temple exterior, ni en busca de gurus; inclús des de casa, amb l'ajuda de la visió, el Ser pot fer que aquets matrimoni es consumeixi, només cal implorar la llum, el dret innat, per a poder gaudir d'una segona oportunitat, i, esperar, sense esperar res a canvi.

 

Saber tot el que no sóc, és tan important com ho és l’aire que respira el cos, doncs sabent-ho comença l’alliberació de la ment. Amb la ment alliberada de mobles i trastos vells, de mestres i alumnes, de tradicions o religions organitzades, de bons i dolents, de nusos consumistes o familiars i de deus inventats, pots viure des d’una dolça llibertat, amb una nova perspectiva, molt més neta, àmplia i innocent, de com si un decidís, sabent que no decideixes mai res. És el més meravellós que et pot succeir a la Vida, perquè ja no tens la necessitat infantil de crear i defensar un tal jo que, en realitat, no existeix, ja vius en l'eternitat del Ser.

 

Quan la veritable naturalesa veu, ja no hi ha marxa enrere, ja no t’han de dir el que és bo o el que és dolent. La sensibilitat i la intuïció es desperta. Entra, dins la consciència, un profund respecte per a tots els éssers de la creació, i, alhora, el Ser, es fa respectar, ja no es pot fer mal ni a la més diminuta criatura, perquè tot i tothom és el mateix. 

 

Saber que no sóc Res, ha estat fonamental, per veure que, en l'amor, sóc totes les coses.

 

Gràcies a tot i a tothom que, directa o indirectament, ha ajudat a despertar aquesta Consciència, especialment a qui he tingut i tinc l'honor d'anomenar fill meu, i, a la que ha estat i és companya d'aventures, pel seu Ser noble i entregat. Més enllà de la Consciència, el que queda és Ser, amor per a totes les coses.