Què és la il·luminació? Anant a la font de totes les coses, és probable que ho vegis.

 

Perseguir la il·luminació o el nirvana, comprant receptes a qui sigui, buscant teories, pràctiques, mestres o terapeutes, o buscant en la religió organitzada i més tard en el seu succedani el "New Age" fora d’un mateix, sense que succeeixi de manera lliure, espontània i natural, és enfosquir i limitar la consciència, molt més del que ho estava abans de començar a buscar, és omplir-la de brossa i de plagues que llavors costen molt d'alliberar. Buscar fora de la font original, o sigui, fora d'un mateix, és forçar el despertar, és forçar la llibertat de la Vida. De fet, és quan deixes de buscar quan la llum ve a l'encontre.

 

La il·luminació és lo més simple, radical i natural del mon, és com en la infantesa, és sempre la visió lúcida i innocent del que És, que veu inclús el que no és, és la visió natural i lliure que et fa veure les coses tal com son realment. La llàstima és que la ment conceptual per la qual ens prenem, no ho vegi. Això indefinible que tots, d’una manera o d’altra, busquem fora de nosaltres mateixos per a omplir aquest buit que se sent al veure’ns separats de la font, ja està despert i il·luminat, sempre. Només s’ha d’estar obert i predisposat a que la Consciència vegi per si mateixa, sense la influència negativa o positiva de res ni ningú, ni de la pròpia persona.

 

Res ni ningú va poder impedir que aquesta consciència fes explotar la ment pels aires. Res ni ningú, ni jo mateixa, com persona, va poder evitar que totes les creences preconcebudes sobre la Vida quedessin fetes miques i les veiés escampades per tot arreu. Res ni ningú va poder impossibilitar que aquesta consciència fes una neteja profunda i es desfés de llibres, trastos vells, teories, ensenyances profundament duals, nusos i barreres que la limitaven, a més no poder. La Consciència és lliure, il·limitada i indefinible, amb la qual cosa, no és mare, pare, filla, germana o amiga de ningú, no és mestre ni alumne, ni bona o dolenta, no és un concepte, simplement És, pura innocència i sensibilitat. 

 

Si t’has sentit abraçat per l’amor incondicional, encara que sigui per un breu instant, sabràs, sense saber, que és indescriptible l'amor que se sent per totes les coses, no es pot definir, ni posseir, ni ensenyar, ni atrapar, doncs aquest amor tan vital i immens, que no pertany a cap jo, a cap tradició, religió, ètnia, família, política o raça, és la veritable naturalesa. Voler-la posseir o atrapar és apartar-nos més del que ja som. Ara mateix, tal com ets, sense que hagis de ser diferent, ni millor, ni pitjor, ets una expressió única i irrepetible de l'Amor.

 

La comprensió lúcida és íntima, personal i intransferible, no es pot ensenyar, doncs cada ser humà ja és el que més busca a fora, ja és el que imagina que trobarà algun dia. Només intimant amb el Ser, dia sí i dia també, pots acabar veient claríssimament que la Vida ja està desperta i il·luminada sempre, no cal idealitzar-la més perfecte del que ja És.

 

Assumir la Unitat, escoltant totes les senyals que la impersonalitat envia en el cos, de manera íntima i plena, dia a dia, pas a pas, moment a moment, vas veient ambdues polaritats, tant la negativa com la positiva. Sense veure-les, no hi ha manera humana de poder-les unir en matrimoni, fins ser una llum per a un mateix. La il·luminació succeeix o no succeeix en el fur intern, i,  tant si succeeix, com si no, només s’hauria de recordar que ningú més por ser testimoni directe de la pròpia manifestació. Ningú pot posar el setè sentit dins la intimitat sagrada de ningú.

 

La il·luminació és la culminació de l’alliberació de la ment, i això només pot succeir intimant amb el Ser, sense haver d’anar en busca de receptes màgiques a l’exterior. Per a la Vida impersonal, tant li és, si et tornes un anacoreta, com si et converteixes en un xarlatà, lo cert és que mai decideix el jo, sempre decideix la Vida, i, inventarà el que sigui, el que faci falta, perquè no fa altra cosa que cridar ben fort: ESTIC AQUÍ, no em busquis allà o més enllà, ni en els llibres o en les tradicions populars, perquè el teu dret innat és immediat, és la llum de l'eterna Presència.

 

Els successos, tots, passen, no perquè hi hagi un tal jo fent-los passar, passen per veure que no som els successos, som a qui tot li succeeix per a fer-nos coneixedors del més simple, immediat i fonamental, de la llum de la Presència que et fa veure que no hi ha cap jo entrant dins un tal món, és tot i tothom que entra en el Ser.

 

Aquesta espècie de bogeria de la ment humana de creure ser algú amb poders, amb lliure albir o lliure elecció per fer-se un lloc en el món, de cap manera serveix per a sentir-me el centre de l'Univers, serveix únicament per a despertar del somni, per veure que si treus el concepte mon i els conceptes: jo sóc algú, hi ha només la visió del Ser que veu el que veu, tal com És, res a veure a com la ment ho imagina. El que sentis ara mateix és la teva invitació, intransferible, que ningú més pot sentir com tu ho sents.

 

La il·luminació li pot succeir a qualsevol fill de la Vida, fins i tot a un captaire, a un home de camp, a un lladre, a qui sigui que no tingui la ment pleníssima d'idees preconcebudes sobre el bé i el mal, perquè més enllà del bé i del mal, molt més enllà de les falses aparences, tothom és la Presència desperta que ja és conscient de sí mateixa. La torre que pot fer més mal, quan cau, és la torre de l'ego espiritual, perquè no pot creure que viure sigui el més simple i natural del món. Viure vol dir viure i ser vol dir ser, sense haver d'imaginar com viure i com ser.

 

Només hi ha dues maneres de viure, imitant, copiant i plagiantn de lo més popular, anant només informat tota l'existència, creient tot allò que se'm va dir i vaig escoltar de la vida, que molt innocentment em vaig fer meu, o anant a la font de totes les coses, en el sí mateix, per a recuperar la llum original. No és el mateix anar informat de tot i molt, a no saber res de res i conèixer per intuïció i pels sentits. O es viu amb profundíssima ignorància o es viu amb lucidesa, no hi ha més. Sigui com sigui, tot és la Unitat. Tot i tothom dona suport al despertar de la Consciència.

 

Aquell que s'auto adjudica els mèrits de tot i creu fermament que ha contribuit en els successos del món, l'alliberació no és per a ell, que es conformi en fer ajuda social.

 

Ni l'experiència sóc, i, res ni ningú em pertany, ni l'aire que respira el cos, és meu. Sóc pur testimoni del tot. Tot el que ja ha succeït, no tornarà mai més, per tant, no existeix; si apareix un record a la Presència, la llum el veu com el que és, un ímput, una imatge o una sensació que la ment anomena record, que pot ser molt intel·ligent per a la memòria i per a la comprensió intel·lectual, però mai em pot treure el dret innat; i,  tot el que queda per succeir, qui ho sap? Viure en el desconegut, és l'art de la Vida.

 

Gràcies a tot i a tothom !!