La Vida ja sap el que es fa, és la intel·ligència màxima i universal de la que no se’n pot burlar ni riure ningú. En tot cas, pots acabar rient del propi somni, amb el Ser.

 

No se n'hauria de fer una explotació del Ser Absolut per viure, s'hauria de fer un temple d'amor d'aquesta preciosa, íntima i sagrada soledat, per a celebrar i agrair la Vida.

 

Ajudar a pensar a qui aparentment fa veure que no sap pensar, ajudar a veure a cecs aparents davant la Vida; ajudar a cossos per a què visquin millor que el que anomeno “el meu cos”, ajudar, ajudar  i ajudar al món de la imatge, no és més que cultivar “el buenismo” i la sensibleria, i això no té res a veure amb l’autèntica sensibilitat i la comprensió lúcida. Tant ajudar a un món invertit, un es va quedant coix, cec, sord i més crucificat que mai davant la Vida, doncs la ment humana fa imaginar que un és molt necessari per aquest tal món, quan, en realitat, si treus el concepte, on el veus el món? Allà a fora,? Fora d'un mateix? Si no l’inventes, on és?

 

Si un tingués claríssim en el fur intern, que qui més necessita ajuda sempre es dirà: jo mateix, i veiés el mestre en el rostre de tot i tothom que té al davant, deixaria de fer el que està fent i es dedicaria a cultivar la comprensió lúcida, començaria i acabaria estimant-se ell mateix, ambdues polaritats, tant la negativa com la positiva, i, si amb una mica de sort, essent ja una llum per un mateix, quedessin ganes, llavors estaria preparat per sortir a estimar el món real, no el món imaginari que s’hagi infiltrat sibil·linament a la Consciència.

 

Què és això de fer-li imaginar a la Vida impersonal que no sap el que es fa, que no sap pensar, que no sap intuir, que no sap sentir pels sentits, que no sap el que és més beneficiós pel món real, sempre? Quin atreviment seria aquest d’auto adjudicar-me mèrits? O potser, com persona, puc dir-te: he nascut ensenyada o molt madura? Algú sap realment què significa ser molt madur? Veure als altres immadurs, potser? I per què els hauria de veure més immadurs, sabent com sé, que tot i tothom és la mateixa Vida? No seria la supèrbia i l’arrogància de la ignorància supina, la que m’ho faria pensar? Ser madur, precisament és recuperar la innocència perduda, la que em fa veure que no sé res de res, que tot està bé, que tot està essent viscut a la perfecció.

 

La Vida impersonal sap perfectíssimament bé el que es fa, la que no ho sap és la ment humana, perquè personalitza el que és de ningú pels seus interessos o beneficis personals.  Una vegada te n’adones d’aquesta comprensió lúcida, veus claríssimament com se’n burla la ment de la Vida, perquè creure que un tros d’ignorància o un diminutíssim punt de vista pot donar lliçons de vida a la Vida, és burlar-se’n.  Mai ningú s’hauria d’atrevir a anar donar lliçons de vida a la Vida, ni ningú les hauria d'acceptar de ningú, sense haver vist primer que qui més les necessita per a veure aquest caòtic i alhora meravellós sense sentit, es diu; jo mateix. El drama es creure't separat de la font de totes les coses.

 

La Vida impersonal em va xiuxiuejar: estima’t tu primer, assumint la pròpia invitació, tota l’experiència predestinada a viure, tal com es presenta, sense haver de sortir petant el món real, en busca de mestres, alumnes o gurus, i, llavors, sabràs per què s’està viu, bàsicament per a fulminar la pròpia ceguera i ignorància davant la Vida, i això només podrà succeir si implores el dret innat i la segona oportunitat. Només la visió lúcida de l'Amor, pot fulminar la ignorància.

 

També em va xiuxiuejar: no té prou problemes el món? Deixa d'afegir-li les teves idees preconcebudes sobre la Vida, idees de bomber. Apaga primer el teu de foc, no surtis corrents a apagar focs d’altres, sense haver apagat el teu. Has d’acabar entenent que no ets ningú que tingui una vida en propietat, ni per la que lluitar, ni per la que responsabilitzar-te de cap cos, que és el vehicle intel·ligent que utilitza la Vida per a donar suport al despertar de la Consciència. Ets viscut/da per la Vida impersonal, i, la Vida, no entén de persones bones ni de persones dolentes, les deixa ser, però en totes està operant la Llei Universal dels oposats per a mantenir un equilibri i un ordre perfecte en el món organitzat.

 

El Silenci xiuxiueja en el cor:  cenyeix-te a viure un dia cada dia, en el desconegut del Ser i quan arribi la teva hora, només tu ho sabràs, perquè ningú pot posar el setè sentit dins la teva preciosa, sagrada i íntima soledat. Cenyeix-te a adorar el Ser Absolut i deixa el món de la imatge a les seves mans. S’ha de casar la llibertat absoluta del Ser, la radicalitat de no ser Res, amb la devoció de ser Tot, i això només pot succeir de manera íntima i plena, no anant a salvar mons de ningú que ja estan salvats. Despertar és fer-se coneixedor de què tot allò que ja s’intuïa en la infantesa, es confirma. Viure és el més fàcil, natural i ordinari del món. Ser, sense pensar com ser és cosa de la Vida impersonal, no de cap persona.

 

Aquesta aparent llibertat per a escriure el que queda escrit aquí, de com si jo, com persona, decidís, no és meva, és de la Vida impersonal. Ser lliure no és fer tot el que em doni la gana, ser lliure d'idees preconcebudes sobre el bé i el mal, succeix o no succeix, i, quan succeix, no hi ha res més gran, ni res més satisfactori, perquè és la auto-realització del Ser atemporal. Viure vol dir viure, sense haver de pensar com viure. Ser vol dir Ser, sense haver d'imaginar res millor ni res pitjor que el que ja És.

 

En aquestes paraules, hi ha una vibració que ressonarà o no ressonarà en el Ser que ara mateix llegeix, si ressonen, possiblement veuràs, per tu mateix, que la Vida impersonal ja sap el que es fa, la que no ho sap és la ment que porta segles, dins la roda eterna del temps, inventant segles, metàfores i drames. No som la ment personal ni la metàfora que es necessita per despertar. La ment limitada, si no és útil i pràctica per viure des de la calma, amb la intuició i la sensibilitat ben desperta, està a anys llum de la llum del Ser.

 

De la Vida impersonal no se'n burla cap persona, cap ni una, ni jo, com persona. Fins i tot el més ignorant del món, apunta cap a un mateix, i, això, no vol dir que m'hagi de sentir el centre del món, significa que "el mon i jo" és la metàfora, la invitació personal i intransferible per veure que tot és l'auto recordatori, més aviat una tragicomedia de molt mal gust, que serveix únicament per acabar veient que només hi ha Ser. Vida essent Vida, vida parlant a la Vida, Vida sense propòsits i sense metes, vida sense un tal jo que s'hagi d'auto adjudicar els mèrits de tot, ni per bé, ni per mal, perquè més enllà del bé i del mal, el que hi ha és Ser, amor per a totes les coses.

 

Gràcies a tot i a tothom.