Què passa quan la Consciència veu que al Ser no li passa mai Res?  Què passa realment ara, si no imagines res? és molt fàcil, pots començar a viure la Vida, sense haver de treballar amb dur esforç per a guanyar-te-la en propietat. La Vida És. No necessita sentir-se propietària de res.

 

Què passa quan redescobreixes tot el que no ets? També molt fàcil, jo no sé qui soc, doncs cap concepte em pot definir. Al no saber-ho puc acostar-me a la veritable naturalesa i Ser, sense pregaries, mètodes i idealismes de vida millor al cap, sense metàfores, tradicions o històries per a no dormir. Jo no tinc ni visc una vida en propietat, soc Vida, Res i Tot.

 

Què vol dir ser? Un arbre és. Un ocell és. Una planta és. Una tortuga és. Una formiga és, sense esperar recompenses, ni res a canvi, sense haver d’idealitzar una vida més meravellosa que AQUESTA que se'ns regala i ens mou a tots, sense haver de suportar un jutge instructor que els impedeixi ser. Fins i tot les muntanyes son com son per a veure les meravelles de l'Amor que pot amb tot. L’Oceà és com és, per veure que lo més bonic no està en el soroll superficial, està arribant al fons, bucejant dins la Consciència, de manera íntima i plena. El Sol brilla sense importar-li a qui o a què il·luminarà només despuntar el dia que se'ns regala per a celebrar-lo, gaudir-lo i agrair-lo.  Ser, vol dir Ser, sense presses i sense cap pausa, fins i tot no ser, és ser molt més que anar corrents a apagar focs que són de ningú, doncs la Vida no és persona, és Vida, sense més, sense el temps inventat al cap.

 

Què és el mon? Si ara mateix, treus el concepte del cap, on és el mon? Això, tal com és, tal com ho veus ara mateix, sense que hagi de ser millor, ni pitjor, ni més maco, ni més lleig, ni més lluminós, ni més diví, ni diferent a com ho veus, és una manifestació del que tu anomenes món. El mon, en realitat, no existeix, l’inventa i el crea la ment il·lusoria, doncs està molt confosa amb els conceptes profundament duals, està convençudíssima de què s'ha de fer un lloc dins aquets tal mon. Ho veu tot al revés, allà a fora, no pot veure com tot succés succeix dins la Consciència. Si es veiés la naturalesa real del mon, tot seria un paradís. El que sentis ara mateix, el que percebis, el que et ressoni a dins, és la pròpia invitació, ningú més la pot acceptar per a tu, ningú pot sentir la Vida com tu la sents ara mateix, ningú pot veure el misteri de la llum, com tu el vius i el veus instant a instant. Ningú pot fer per a tu, el que has d’acabar fent tu.

 

Qui té la veritat? La veritat no la té ningú, perquè no pot ser aprovada ni desaprovada, no pot ser ensenyada ni debatuda, no pot ser negada ni afirmada. La veritat no és un grapat d'idees, creences preconcebudes o pensaments limitats que venen i van, no pot ser posseïda per ningú, ni pot ser imitada o copiada per a interessos personals. La veritat no la pot adulterar ningú. És tan obvi que ningú la té, doncs es viu a sí mateixa i es revela a sí mateixa constantment, sense fer altra cosa que ressonar i xiuxiuejar en el cor. La veritat només la pots percebre pels sentits i per intuïció, però si intentes buscar-la per explicar-la o per posseir-la, ja en fuges completament. Aquestes paraules que emergeigen del Silenci inherent a tot, no son la veritat, només apunten i assenyalen.

 

Qui pot resoldre aquest interrogant gegant de la Vida que se’ns infiltra a tots a la Consciència? Cap persona, tampoc jo com persona, cap ni una està capacitada com creu estar per millorar, canviar o empitjorar el canvi constant de la Vida. Si et fons amb la Vida, pots veure claríssimament que tot està bé, tot és tal com ha de ser ara mateix, sempre ara mateix, ja no cal ni fer preguntes. Tota pregunta té la mateixa resposta: viu avui com si fos el primer i el darrer dia, oblida tot el que haguessis aprés, no ho necessites per viure l'etern dia avui, per viure en el desconegut del Ser, sigues tal com Ets.  Estem vius per viure la Vida, no per alliçonar-la.

 

Qui pot fer justícia a tanta injustícia? Ningú, només la Vida totalment impersonal, cap persona ha pogut, ni pot, ni podrà. Fins que no hi ha rendició de la ment per la qual ens prenem, que ens fa creure que som el que no som, no es pot veure que la Vida és el més just, simple i natural que hi ha, el més genial i màgic. Tot està perfectament organitzat, regulat i equilibrat per la Llei Universal del oposats. Tot està bé. 

 

Què canvia amb el despertar de la Consciència? Només canvia la percepció de veure les coses, les veus tal com son realment. Retornes a la innocència perduda, a la forma natural de viure, amb la sensibilitat i la intuïció ben desperta. La ignorància o el circ del mon de la imatge es veu d'inmediat, ja no et pot fer combregar amb rodes de molí, segueixes la crida del cor atemporal que té raons molt més intel·ligents de les que mai tindrà l’intel·lecte il·lusori. La ment s’ha de rendir, no morir, per a posar-se al servei del Ser. 

 

Com trobar a Deu? Com volem trobar quelcom inabastable, amb l'infantilisme de la ment il·lusoria plena de conceptes, metàfores i tradicions populars que s'hereten de generació en generació, per personalitzar l'existència que és de ningú? si el mateix concepte Deu ja ens en separa completament de l'amorosa Presència que està per tot arreu, per damunt del be i del mal. Si ho veus, implora la visió que és el teu dret innat, perquè només la visió t'acosta al que més s'anhela recuperar. Oblidem el que veritablement som, ens busquem per tot arreu, tan punt la Consciència s'ofusca i es limita amb conceptes i paraules populars. Per això cal anar més enllà del que és conegut i popular, més enllà de les paraules que es llancen per la boca sense saber perquè es diu el que es diu. Implora la llum fins trobar el silenci innat, perquè això que anomenem Deu no s'ha mogut ni es mourà de l’eterna Presència, no ha nascut ni morirà, és la nostra veritable naturalesa. Precisament és un geni molt intel·ligent el Ser, no cal ridiculitzar-lo fent-li creure que és persona o que com persona algun dia ho aconseguirà. Aconseguirà què? si no va mai enlloc, si mai li passa res. Cap persona podrà burlar-se de Deu, cap ni una, ans el contrari, doncs ser persona es l'invent més aberrant de l'ego il·lusori.  Deu ho estima tot, absolutament tot, no veu les diferències. Les diferències només les veu la consciència limitadíssima que personalitza l'existència per a interessos personals. La llum impersonal ens fa veure la Unitat en tot, ens fa retornar a l'eternitat del Ser, que és on realment som viscuts. 

 

Encara que viatgis a Paris o a Nova York, sempre hauràs de tornar a casa, sempre estaràs en la teva íntima soledat, en la teva eternitat, en el sempre aquí, en el sempre ara, en l'etern dia d'avui. El temps no existeix, és l'invent irreverent de la ment limitada per a intentar negar al Ser, a la visió d'Això que anomenem Deu, però mai ho aconseguirà. Igual que la mort. Què pot morir quan el vehicle intel·ligent que utilitzem per fer-nos coneixedors del tot, deixi de funcionar? Mai pot morir el que mai ha nascut. Mai pot marxar el que mai ha vingut.  Si ho veus, oblida tot el que et van explicar del teu naixement, i viu avui, com si avui fos el teu dia etern.  L'Amor sempre guanya a la ignorància.

 

Gràcies!!!