El Res que ho és Tot.

 

Només hi ha visió atemporal, pur Amor Incondicional. Tot el que es mou i canvia és de la naturalesa d'un somni, un somni d'amor de la Vida.

 

Res ha de ser més bonic ni més lleig a com és ara. Res ha de ser més bo o més dolent. Res ha de ser més diví al que sigui que hi hagi aquí mateix, inclús si hi ha la creença preconcebuda de poder canviar el canvi constant de la Vida, és divina que hi sigui. Res ha de succeir més ràpid, ni res ha d’anar més lent. Res li sobra ni res li falta a la Vida. Cada cosa i cada ésser viu, cada peça de l'existència és una expressió única i irrepetible del mateix Amor. Cada forma de vida conté el Res i el Tot.

 

No hi ha hagut mai, ni hi és,  ni hi serà, un abans i un després a l'amorosa Presència que és conscient de sí mateixa. Només hi ha eternitat. Tampoc hi ha múltiples amors o múltiples vides, o múltiples intel·ligències o Deus inventats que il·luminen tota la ombra del temps que la ment humana ha creat al llarg de l'existència, per a retar o negar el més diví que hi ha. Només hi ha una intel·ligència que veu múltiples pel·lícules, milions i milions de somnis. Cada somni serveix únicament per a recolzar el despertar de la Consciència, fins retornar-la a la Unitat, a la forma natural de viure.

 

Se’ns regala la llum de la Vida, per a celebrar-la i agrair-la en tot moment en el fur intern, no per embrutir-la més i més amb el que s'hereta de generació en generació, doncs en el Ser íntim és on hi tenim el veritable tresor, el veritable temple, on hi podem trobar la llum, que si ens rescata ens va alliberant de l'esclavitud de viure en la ment. Més enllà del be i del mal, més enllà del jutge instructor, el que queda és el que veritablement som, Amor Incondicional.   

Quan una eina se sap eina de la Vida, i no li importa en absolut, es deixa viure, es deixa pensar, es deixa intuir i sorprendre, inclús quan no hi ha sorpreses; se li regala la visió que fa veure i comprendre a la Consciència a l’instant, doncs és al màxim que es pot aspirar a la Vida per a l’auto-realització del veritable Jo, és el màxim per viure una existència alliberada, de com si un decidís, sabent que no decideix mai res. Mai s'ha decidit res, doncs no hi ha lliure elecció ni lliure albir, com la ment humana ens ha fet creure i molt innocentment s'ha agafat com a cert. Des de sempre i per sempre només hi ha vida intel·ligent succeint, vida essent vida, vida parlant a la vida, vida jugant el joc intel·ligent de la separació amb el tot, vida semblant ser dos, però mai hi ha hagut un "tu" separat d'un jo.

 

Quan s'accepta la pròpia invitació per a què la Vida vegi l’altra cara del mateix somni, el que no és gens agradable de veure, precisament perquè fa dolor, tard o d’hora et pots fondre amb el creador de tot i tothom, pots viure en l’eternitat del Ser, sabent que no saps res de res del desconegut, sabent que no hi ha res a fer ni res a comprendre del sense sentit i interrogant gegant, doncs tot És, tal com ha de ser. Per cert, en l'eternitat del Ser, hi vivim tots, amb lo qual, tot està bé. Tot és un Sí rotund a la Vida.

 

És gràcies a la llum de la Consciència que ens reconeixem i coneixem, és gràcies a la llum amorosa de la Presència que podem acostar-nos a la veritable naturalesa, prèviament havent vist i reconegut la pròpia ignorància o ofuscació. És a través de tot i de tothom que veiem. Tot és, tal com és, gràcies a aquesta llum eternament atemporal. Només es pot sortir de la hipnosi de viure en la presó de la ment, quan es reclama el dret innat, que és quan la consciència desperta i veu amb claredat que no hi ha mai ningú. Només hi ha Vida succeint, vida ressonant i parlant en el cor. 

 

Per madurar s'ha de perdre tot, retornar al Res, a la innocència perduda, fins viure estimant i agraint el Tot, tot el que es presenti. Tot s’ha de veure tal com És en el sí mateix, de manera íntima i plena, doncs en la Presència tot és un regal, una meravella pels sentits que només es pot sentir i agrair. No soc els successos, soc a qui tot li succeeix, per acabar veient el Res que ho és tot. 

 

Si jo m'auto adjudiqués els mèrits d'aquestes paraules que neixen del Silenci, que surten de la font de totes les coses, per parlar al ser que ara mateix ho llegeix, seria com si un arbre s'auto adjudiqués els mèrits per regalar el fruit que regala, de manera generosa, sense esperar-ne res a canvi.

 

La llum de la Presència no és un assumpte d'interessos personals, no entén de persones bones o dolentes, és més no entén de persones, només les consenteix, doncs ser persona és una idea preconcebuda, una broma de molt mal gust, és una sensació en el cos a conseqüència de la idea més aberrant que s'hereta de generació en generació, la que més costa d'alliberar. La Llum ve al rencontre quan menys la busques i et fa veure que tot és un assumpte d'amor amb l'existència. 

 

Gràcies!!!!